Lo que encontré bajo el sofá. El que vaig trobar sota el sofà.

Por Marisa Rey

Hay una frase de Lorca que dice: “Al teatro no se ha de ir a ver qué pasa sino qué nos pasa”. Lo mismo ocurre con los 2 libros publicados por Eloy Moreno, más que lo que cuenta en su libro es lo que desencadena dentro de uno mismo. El autor vuelve a invitarnos a que dejemos sus comentarios en su página web: www.eloymoreno.com, en donde da acceso a su red social y de esta forma consigue conectar de nuevo con el lector, haciéndonos ver la importancia de la comunicación hoy en día a través del mundo 2.0. 

Esta nueva novela, Lo que encontré bajo el sofá, está ambientada en Toledo, que ya es cautivador por su historia. Los personajes nos descubren muchos detalles de la ciudad: el porqué del nombre de una calle, la forma de algunas casas, el reloj de una sola aguja... 

Alicia, la protagonista nos abre la puerta a las confesiones más íntimas. Sintiéndose culpable necesita sincerarse y confesar empezando por pronunciar la frase que lo cambiaría todo: “Tenemos que hablar”. Sin embargo no es capaz de pronunciarla, porque no es capaz de entender lo que le está pasando en su interior. Confía sus secretos en ciertas personas y descubre que no es la única, que éstas también tienen secretos ocultos bajo el sofá, porque no siempre es fácil enfrentarse a los sentimientos. 

Marcos nos recuerda las revueltas sociales a lo largo de la historia y muestra la corrupción de la sociedad actual, la desigualdad en la que vivimos donde demasiadas personas no tienen lo que se merecen y otras tienen lo que no se merecen. También nos hace reflexionar en que criticamos lo ajeno, aunque hay ciertas conductas nuestras que también son reprochables y en cambio por su “normalidad” las aceptamos y ni tan sólo somos conscientes de ellas. 

Marta toma un último impulso inesperado cuando miraba la muerte desde arriba del puente y decide plantarle cara a la vida. No obstante no ha sido su valentía, ni el diálogo, ni la mano izquierda, ni los puntos de encuentro lo que la ha librado de su acosadora en el instituto. Pasado un tiempo su acosadora encuentra una nueva víctima, por tanto, tampoco ha servido de mucho el método que libró a Marta, a ella sí, quizás a la siguiente no.

El libro transmite que no hay una manera de ver las cosas en nuestra vida personal y profesional, que no hay una realidad, cada uno individualmente elegimos una pero todos al final compartimos otra, la que vivimos juntos. 

Y a ti, ¿Qué te parece que hay que cambiar?, ¿Quizás a nosotros mismos?, ¿Nuestra manera de vivir y compartir?

Hi ha una frase de Lorca que diu: “Al teatre no s'ha d'anar a veure què passa sinó què ens passa”. El mateix passa amb els 2 llibres publicats per Eloy Moreno, més que el que explica en el seu llibre és el que desencadena a l’interior d'un mateix. L'autor torna a convidar-nos a què deixem els seus comentaris a la seva pàgina web: www.eloymoreno.com, on dóna accés a la seva xarxa social i d'aquesta forma aconsegueix connectar de nou amb el lector, fent-nos veure la importància de la comunicació avui dia a través del món 2.0. 

Aquesta nova novel·la, El que vaig trobar sota el sofà, està ambientada a Toledo, que ja és captivador per la seva història. Els personatges ens descobreixen molts detalls de la ciutat: el perquè del nom d'un carrer, la forma d'algunes cases, el rellotge d'una sola agulla... 

Alícia, la protagonista ens obre la porta a les confessions més íntimes. Sentint-se culpable necessita sincerar-se i confessar començant per pronunciar la frase que ho canviaria tot: “Hem de parlar”. No obstant això no és capaç de pronunciar-la, perquè no és capaç d'entendre el que li està passant en el seu interior. Confia els seus secrets en certes persones i descobreix que no és l'única, que aquestes també tenen secrets ocults sota el sofà, perquè no sempre és fàcil enfrontar-se als sentiments. 

Marcos ens recorda les revoltes socials al llarg de la història i mostra la corrupció de la societat actual, la desigualtat en la qual vivim on massa persones no tenen el que es mereixen i unes altres tenen el que no es mereixen. També ens fa reflexionar que critiquem l'aliè, encara que hi ha certes conductes nostres que també són reprotxables i en canvi per la seva “normalitat” les acceptem i ni tan sols som conscients d'elles. 

Marta pren un últim impuls inesperat quan mirava la mort des d'a dalt del pont i decideix plantar-li cara a la vida. No obstant això no ha estat la seva valentia, ni el diàleg, ni la mà esquerra, ni els punts de trobada el que l'ha lliurat de la seva assetjadora a l'institut. Passat un temps la seva assetjadora troba una nova víctima, per tant, tampoc ha servit de molt el mètode que va lliurar a Marta, a ella sí, potser a la següent no. 

El llibre transmet que no hi ha una manera de veure les coses en la nostra vida personal i professional, que no hi ha una realitat, cadascun individualment triem una però tots al final compartim una altra, la que vivim junts. 

I a tu, Què et sembla que cal canviar?, Potser a nosaltres mateixos?, La nostra manera de viure i compartir?